Sens lo desig de cosa desonesta,
d’on ve dolor a tot enamorat,
visch dolorit, desijant ser amat,
e par ho be que no us vull desonesta.

Ço que yo am de vos es vostre seny
e los estats de vostra vida casta;
molt no deman, car mon desig no basta
sino en ço que honestat ateny.

L’enteniment a vos amar m’enpeny
e no lo cors ab voler deshonest;
tira m’a vos un amigable gest,
ab sentir prim, qui desperta desdeny.

Tant esta pres lo meu enteniment
per molta part del vostre que li alta,
que·m toll sentir e·m fa la carn malalta
d’un tal dormir que pert lo sentiment.

No cessara lo meu egual talent,
puys mou de part que no·s canssa ni·s farta,
car l’esperit tot lo finit aparta:
no es en cors lo seu contentament.

De vos deman la voluntat guanyada,
cella qui es en l’arma infinida;
la part d’amor que pot esser perida,
en lo meu cor no s’i troba sforçada.

Si com lo foch creix la sua flamada
quant li son dats molts fusts perque·ls aflam,
e ladonchs creix e mostra major fam,
com pot sorbir cosa que·l sia dada,

ne pren a mi, car ma voluntat creix
per los desigs presentats en ma penssa,
e, remoguts, seria·ls fer offenssa,
car d’altra part ma voluntat no·s peix.

Mon penssament mostra que m’entristeix
quant entre gents estich mut e pensiu;
ladonchs Amor peix sos fills en lo niu
que dins mon cap es lonch temps que nodreix.

Cest es aquell voler sens negun terme,
per ço Amor de mi no·s partira;
aquell’Amor qu’en nostra carn esta
no met al cor lo no cansable verme.

Plena de seny, mon enteniment ferme
en ço que may amador lo ferma,
e si fallesch, ver’amor fallira;
«mellor de tots» haure nom si·m conferme.