LA GRAN DOLOR

QUE LLENGUA

NO POT DIR

La gran dolor que llengua no pot dir
del qui·s veu mort e no sap on ira
—no sab sson Deu si per a si·l volrra
o si ’n l’infern lo volrra sebollir—:
semblant dolor lo meu esperit sent,
no sabent que de vos Deus a ordenat,
car vostre be ho mal a mi es dat,
del que aureu jo·n ssere sofirent.

Tu, esperit, qui as fet partiment
ab aquell cos qual he yo tant amat,
veges a mi qui sso passionat,
duptant estich fer te rahonament.
Lo lloch hon est me fara cambiar
d’enteniment de ço que·t volre dir;
goig o tristor per tu he yo complir,
en tu esta quant Deu me volra dar.

Preguant a Deu, les mans no·m cal pleguar,
car fet es tot quant li pot avenir:
si es ell cel, no·s pot lo be spremir;
si en infern, en foll es mon preguar.
Si es axi, anulla·m l’esperit,
sia tornat mon esser en no-res,
e majorment si ’n lloch tal per mi es;
no sia yo de tant adolorit.

No sse que dir que·m fartas d’aver dit;
si crit o cal, no trop qui·m satisfes;
si vach o pens, e temps en va despes;
de tot quant faç, ans de fer me penit.
No planch lo dan de mon delit perdut,
tanta ’s la por que·m ve de sson gran mal!
Tot mal es poch si no ’s perpetual,
e tem aquest no l’haja merescut.

Lo dan mortal es molt mes que temut,
e tol ne part esser a tots egual.
O tu, Dolor, sies me cominal!;
en contra ublit vulles me sser escut!
Ffir me lo cor e tots los senys me pren,
farta·t en mi, car no·m deffens de tu,
dona·m tant mal que me·n planga cascu;
tant com tu pots, lo teu poder m’esten.

Tu, espirit, si res no te·n deffen,
romp lo costum que dels morts es comu;
torna ’n lo mon e mostra qu’es de tu:
lo teu esguart no·m donara spaven.