L<>L

Coneix lo Regne de Valencia,
la nostra Llengua Valenciana,
la nostra historia, gent, festes,
les nostres costums...

¡¡ Coneixerlo es amarlo !!

Tabalet i Dolçaina

Tabalet i Dolçaina

Nino Bravo

Música

Salvador Giner

Nuestros clásicos

Nuestras bandas

Chusep Bernat i Baldovi

Nuestra literatura

Colosos del cómic

Don Pío

¿Pera ofrenar noves glories...? ¿A qui?

¿Pera ofrenar noves glories...? ¿A qui?
Mostrando entradas con la etiqueta ~ Anfos Ramon. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta ~ Anfos Ramon. Mostrar todas las entradas
lunes, 20 de octubre de 2025

postheadericon Anfos Ramon - Com la sanc feta paraula (2010)

 

Titul de la poesia
Com la sanc feta paraula

Autor
Anfos Ramon

Orige




COM LA SANC FETA PARAULA

Poema de cara al meu poble que està parlant en veu baixa,
quan es hora de forjar a crits el futur que alguns li neguen,
com el fruit rebordonit li nega a l’arbre la collita.


¡Germans! ¡Germans de terra i de preguntes
que no trobeu resposta com Deu mana!
¡Germans encadenats pel dur silenci
dictat des del poder que mos avasalla!

Aci em teniu portant espigues noves
que estan multiplicantme la paraula
per tal de regalarvos eixa crida
que es fa aliment vital de nostra parla.

Aci em teniu com un dolor que acusa
el mos de la ferida que no passa
o el colp de l’injusticia manifesta
desfent la veritat de nostra causa.

Ya se, Pare Vicent, que falten homens;
que molta gent, deserta; que se cansa
de tanta inhibicio i tanta mentira;
de tanta mala brossa que s’escampa
com un castic de borres o d’injuries
o fills que al fosc reneguen de la patria.

Ya se, bon San Vicent, que nostra Llengua,
per no sé quins favors, se malbarata,
negant la seua viva trayectoria
i el seu valor que no admet la rebaixa.

Que volen destruir nostres principis;
que estan desintegrant la nostra raça;
mos volen fer esclaus entre renuncis
i pactes que promouen la distancia…

Estan per transformar camins i lletres
que el poble reconeix i viu encara
i planten arbres borts en les escoles
uns mestres que servixen a qui els paga.

S’ha fet l’ama de tot l’hipocresia.
S’ha escrit, adulterant per encomanda,
l’historia, la llavor d’una cultura
que diuen procedir de terra estranya.

Un poble mor, quan mor la seua llengua.
La sanc de l’esperit, es la paraula.
I si la paraula i llengua nos destrocen,
Serem uns morts vivint sense esperanza.

Serem un poble d’anima postissa
– aixo, si no mos furten tambe l’anima –
i uns pobres desgraciats que el mon rebuja
per no saber defendre als fills de casa…

¡Germans! ¡Germans de sanc i vivencies!
¡Germans de la Paraula Valenciana!
¡No abandonem la lluita en estes hores
que estem jugantse els predis a una carta!

¡Unimnos tots! ¡Unim sense desidies
ni esterils capelletes de gent savia,
les veus, les mans, els cors, i muscle ab muscle,
lluitem sense temors per nostra causa!

¡Cal exigir justicia, independencia,
respecte a nostra historia i nostra patria,
per tal de ser com som sense derrotes:
un poble que no vol fer de comparsa!

¡Anem contra els traidors! ¡Contra els indignes
poders que nomes fan llabor de sapa
tan sols per topetia; per postura;
senzillament, per dur-nos la contraria!

I quan la veu del poble en tot el Regne
se torne mes unanime i mes ampla,
podrem cantar units eixa victoria
que el propi orgull ab força nos reclama.

Pero si el gran silenci mos domina
i tots callem la mort de la paraula,
serem com eixe tros de terra inutil
perdut sense collites d’esperança…

¡Perdona, San Vicent, les nostres culpes!
¡Perdona a qui es denigra i a qui estafa !
Que mentres quede un fill bo en esta terra,
¡no ha de morir la Llengua Valenciana!

lunes, 13 de mayo de 2024

postheadericon Anfos Ramon - Me cansare les mans (2007)

 

Titul de la poesia
Me cansare les mans

Autor
Anfos Ramon

Orige






ME CANSARE LES MANS

Me cansare les mans
i el cor
i els muscles
portant la llantia verge de la Patria.

Me cansare la veu
i el clam
i els folis
cridant la força eterna de la Patria.

I els homens, des de llunt,
carregats de promeses,
destruiran les llanties
i els diàlecs dels bons
i es tornaran bochins
de l'amor i la llum
eixecutant el temps de les promeses.

Llavors, en tantes llars,
voltejaran campanes a la mort
dels pares i dels fills
tots traspassats el pit ab una agulla
igual que palometes del colege.

De res no val que em canse
el cor
i el crit
i els muscles.

Que els homens no coneixen
l'amor i es ben inutil que yo em mate...



100 anys del naiximent del poeta
Anfos Ramon i Garcia

miércoles, 7 de octubre de 2020

postheadericon Anfos Ramon - Del foc que mai s'apaga


Titul de la poesia
Del foc que mai s'apaga

Autor
Anfos Ramon i Garcia
(Valencia, 1924 -2014)

Publicacio
Cresol
Revista de lliteratura en Llengua Valenciana
Numero XV
giner - juny, 2003

Accio Bibliografica Valenciana




DEL FOC QUE MAI S'APAGA

Encara em dol la veu com la ferida
que tanca en fals i al poc de temps ressana.

Encara está dolentme la destrossa
que fan de la Paraula Valenciana,
els fills rebordonits que la despullen
del dolç accent forjat en cada casa.

Me dol la reitera(da) inconseqüencia
d'aquell que l'adultera quan treballa
l'historia del meu poble; del meu viure;
del meu parlar obert i clar com l'aigua.

I em dolen els cientifics de memoria
i els sabis arribistes de veu baixa
i els genis del munto que no pregunten
perque estan en l'escena de comparsa.

Tinc un dolor de arrels que no fan creixer;
d'amics que s'oblidaren de la causa;
de temps perdut per sobra de cinisme
i per mantindre en peu la nota falsa...

Pero tambe el dolor es qui em fa moure
en contra de qui accepta i de qui calla
quan veu el patrimoni que li furten
sense acusar el colp dins de l'entranya.

Tambe el dolor me fa sentir la vida
i em fa allargar el pas a l'esperança
d'un bell futur que porta l'amaneixer
despres de tanta nit negantmos l'alba,

Pareix que el dia va desfent les boires
dels homens que llauraven la distancia,
per mes que encara queden de veus dures
dispostes a amagar la seua trampa.

Encara en queden lletres per als llibres
buscant manipular el fet que parla
de tot allo que es es nostre per herencia
i está viu en la sanc de nostra raça.

Mos han fet molt de mal en les escoles.
Mos ha fet molt de mal el qui es decanta
per eixa llengua impropia que rebuja
el ser de la Paraula Valenciana.

Es per aixo que em dolen les mentires
desfent la veritat que el vent escampa.

Me dolen els traidors de cada dia
que volen destruir la nostra Patria,
potser per ignorar la veu del poble
vivint un foc vibrant que mai s'apaga,

I es ara el gran moment; es l'hora justa
d'alçar el nostre crit com una flama
que arribe fins al cel i que ilumine
a tots aquells que cauen en l'estafa.

Es hora d'exigir, sense renuncies,
la recta progressio de la paraula
que no pot adoptar formes postisses
i estranyes al tesor que el poble guarda...

¡Ya es hora de trencar els vells silencis!
¡Germans! ¡Germans de terra i d'esperança!
¡Pensem en San Vicent que al cel espera
sentir la veu o el crit que no descansa
per tindre lo que es seu i li pertoca!

¡Unimmos colze en colze! ¡Que no caiga
ningu en protagonismes sempre inutils
quan es Valencia tota la que parla,
i está esperant per fi sentirse lliure
d'aquell que l'empresona dins de casa!

¡Desterra, poble meu, les covardies
i lluita per mantindre neta i clara
la sanc de l'esperit, que es nostra llengua (*)!
¡La llum de la Paraula Valenciana!


(*) Llengua Valenciana

domingo, 10 de mayo de 2020

postheadericon Anfos Ramon - Mare de Deu i mare nostra


Titul de la poesia
Mare de Deu i mare nostra

Autor
Anfos Ramon
(Valencia, 1924 -2014)

Publicacio
Corona poetica
a la Mare de Deu dels Desamparats

(Lo Rat Penat, 1998)




MARE DE DEU I MARE NOSTRA

¡Cor de la Fe! ¡Princesa dels arcangels
que regnes coronant el paraïs!
¡Refugi dels mortals! ¡Arrel i essencia
perfecta de virtut!

¡Consol del desterrat i de qui plora
l’oblit i la distancia del germa!
¡Causa del nostre goig! ¡Etern auxili
del pobre i l’indefens!

¡Font de l’Amor! ¡Garlanda de ventures
que adornes el cami dels pecadors!
¡Capella de gesmil i Tabernacul
immaculat de Crist!

¡Proyecta el teu Ampar sobre la terra
que marcha sense acort i entre els esculls!
¡No deixes d’inflamar la veu del poble
que sent la veritat!

La mar del mon renova l’envestida
contra la roca blanca de ton ser.
Pero, Tu estas mes nitida i mes pura
florint per dalt de tot.

Estas plena de Deu, plena de Gracia,
plena de l’evangelic espirit.
Estas viva en el temps i en la consciencia
del pensament madur.

Es per aixo que et veig i que em disponc
a durte dins les venes com la sanc
i et dic aquelles coses que improvisa
la meua pobra veu.

¡Mare de les donzelles! ¡Tota Pulcra!
¡Ventre suau i verge sense mort!
¡Palau del Verp! ¡Recolze dels qui cauen!
¡Promesa dels humils!

¡Ave Maria! ¡Perla entre les perles!
¡Esposa de l’Iglesia que mos acull!
¡Mare del Bon Desig i Mare nostra
que dus camins de Pau!

¡Posa en el cor de l’home el gran deliri
de creixer com els arbres cara al cel!
I per damunt dels sabis i dels dubtes,
¡que regne el teu Amor!

Sera el moment de tindre l’esperança
com una primavera dins del pit.
¡Sera guanyar i tindre per a sempre
la teua Santa Llum!...


Font de la Image: Cultura Valenciana

viernes, 10 de abril de 2020

postheadericon Anfos Ramon - Ofici de paraules


Títul de l'obra
Ofici de paraules

Genero
Antologia poetica

Autor
Anfos Ramón
(Valencia, 1924 -2014)

Publicacio
Lo Rat Penat,
1995


Format
PDF

Idioma
Llengua Valenciana

Pes
265,39 KB

Contingut:
  • Sinfonia en gris obert
  • Exigire la font i el testimoni
  • Quatre poemes en sanc
    • Senzillament la patria
    • Triptic de l'esperança
    • Sense amagar la cara
    • No ofen qui vol

domingo, 11 de marzo de 2018

postheadericon Anfos Ramon - Com voras per l'animal, aço es un hotel bestial (1966)


Titul de la poesia
Com voras per l'animal, aço es un hotel bestial

Genero
Llibret de Falla

Autor
Anfos Ramón
(Valencia, 1924 -2014)

Publicacio
Llibret de la Falla Plaça de la Reina (1966)



"Mundo Dantesco", de l'artiste Gori Gallego


COM VORAS PER L'ANIMAL
AÇO ES UN HOTEL BESTIAL

Estos que cauen aci,
i en solen caure a monto,
per als del gremi del vi
del menjar i el cafeti,
son el manà del caixo.

Cuan se claven en un Hotel
d'eixos moderns i a tot pla,
sense mirarlos el pel,
els trauren budells i fel,
a la primera furgà.

Com tots volen un menu
ben "typical" espanyol
els porten de l'ambigu
un plat de bledes en cru
¡i els fan de veres la col!

Tot seguit en gest amic
que al mes inocent subleva,
com un menjar nou i ric,
els trauen "souflé al nyic-nyic"
¡que es un plat de sanc en ceba!

Despres, com gran figura
de la carta, els ix al tall
un nom que el dirlo m'apura
pues que es diu "foth and pastura"
i es un plat ¡de sopa i all!

Les botifarres en oli,
alli es dieun "tasts de grill"
i mes d'un cambrer pipioli,
cuan diu "trifulga al rosoli",
vol dir ¡tomata en conill!

Aixi el turista cuan ve
buscant el tipic regust,
sols pren un mal consome,
ous a la remanguillé
i en durli el conte ¡un disgust!

Perque, amic, vages a on vages,
el remat, convida al plor,
Lo mateix en pobles que en plages,
te posen uns preus salvages
i ademes uns noms ¡de por!

Per aixo qui a nostres brises
i al nostre clima s'amela,
o vomita les divises,
o en tres o quatre requises,
¡me l'han deixat sense tela!

Aixi, quedemse en deju
abans de soltar un clau.
I si vos pareix oportu
formem un Mercat Comu
contra els hotelers ¡i en pau!

viernes, 9 de octubre de 2015

postheadericon Anfos Ramón - En poques paraules, prou


Títul de la poesia
En poques paraules, prou
(En pocas palabras, basta)

Autor
Anfos Ramón
(Valencia, 1924 -2014)

Idioma
Llengua Valenciana


Poema publicado en la página web de Nelo Font, cantante del popular grupo valenciano Los Pepes,

Moltes gracies amic, un abraç.





EN POQUES PARAULES, PROU

M'agradaria dirvos eixes coses
que es fan espiga o llum en la paraula.
M'agradaria tindre sense nuvols
el goig que es torna veu des de l'entranya.

Pero tinc un dolor enmig la llengua,
que em fa tancar els llavis ple de rabia,
quan veig al fill negat que mistifica
l'orige de la Llengua Valenciana.

Tinc un desig de paus i de concordies
marchant unidament per eixa causa
que no coneix l'engany
ni mai te dubte quan sembra de Senyeres nostra Patria.

I cride al poble meu. Cride a la terra
que sap quallar el fruit de nostra parla,
per tal de que no calle
ni claudique davant de qui la ven o la regala.

Que estem farts d'enemics, i no de fora.
Estem sabent qui monta la batalla
per ser protagoniste d'eixa lluita
que li ompli de miseries la boljaca.

Estem cansats de vore les conciencies
dispostes a l'oferta i la rebaixa,
per tindre camp obert a la mentira
i anar minant el tronc de la paraula.

Que hui tens valencians desfent l'historia.
Hui aquells que ahir semblaven aigua clara,
s'han despullat d'hipocrites mesures
i han descobert que el joc, tenia trampa.

Hui s'han llevat de colp la pell d'ovella
que ahir duíen per tota indumentaria
els llops que preparaven l'envestida
per traureli profit a la mudança.

I allo que pareixia una victoria
que el poble dia i nit ensomiava,
s'ha transformat en guerra sorda
i dura que hui estem tots patint i potser massa.

Han dividit els homens i la terra.
Han destrossat la nota que agermana.
Han contrafet l'essencia constructiva
sembrant l'antagonisme i la distancia.

Han amerat de dubtes a eixe poble
que busca veritats en l'hora clara,
deixant caure una boira que li oculta
la font en llibertat de l'esperança...

Ningu no sap perqué, la veu se trenca.
Ningu no sap qui cobra ni qui paga...
I yo dic que es Valencia la que plora
per tant de fill postis i tanta estafa.

Si tots els valencians no anem a una
sabent que estem jugantmos nostra raça,
serem un poble inutil, sense meta,
eterns esclaus d'un amo i una vara...

¡Germans!
¡Lliures germans de branca nova que no voleu servir a gent estranya!
¡Unimnos colze a colze!

Que's remonte la veu i l'espirit per eixa causa que's justa,
perque's nostra des de sempre
i te que ser per nostra, VALENCIANA.

Hui estem tots esperant eixa collita
que vol donar el fruit de la paraula.
Estem esperançats davant nostra Valencia
que vol creixer lliure i ampla.

Pero ¡no confiem en els milacres
a l'hora de lluitar contra la farsa!
¡Parlem i parlem fort!
¡Que ningu afluixe el pas davant l'obstacul, si es que s'alça...!

Perque si es pert la fe i es calla l'home,
¡voreu com es la pedra la que parla...!
¡Res mes, amics! ¡El tall esta obert
y Valencia mos demana ser autentics Palleters!

¡Avant sense por i
VIXCA EL REGNE DE VALENCIA!


_oOo_


EN POCAS PALABRAS, BASTA

Me gustaría deciros esas cosas
que se hacen espiga o luz en la palabra.
Me gustaría tener sin nubes
el gozo que se vuelve voz desde las entrañas.

Pero tengo un dolor en medio de la lengua,
que me hace cerrar los labios lleno de rabia,
cuando veo al hijo negado que mistifica
el origen de la Lengua Valenciana.

Tengo un deseo de paces y de concordias
marchando unidamente por esa causa
que no conoce el engaño
ni duda nunca cuando siembra de Señeras nuestra Patria.

Y llamo al pueblo mío. Llamo a la tierra
que sabe cuajar el fruto de nuestra habla,
para que no calle
ni claudique ante quien la vende o la regala.

Que estamos hartos de enemigos, y no de fuera.
Estamos sabiendo quien monta la batalla
por ser protagonista de esa lucha
que le llena de miserias el bolsillo.

Estamos cansados de ver las conciencias
dispuestas a la oferta y la rebaja,
para tener campo abierto a la mentira
e ir minando el tronco de la palabra.

Que hoy tienes valencianos deshaciendo la historia.
Hoy aquellos que ayer parecían agua clara,
se han despojado de hipócritas mesuras
y han descubierto que el juego, tenía trampa.

Hoy se han quitado de golpe la piel de oveja
que ayer llevaban por toda indumentaria
los lobos que preparaban la embestida
por sacarle provecho a la mudanza.

Y aquello que parecía una victoria
que el pueblo día y noche soñaba,
se ha transformado en guerra sorda
y dura que hoy estamos todos padeciendo y quizás demasiado.

Han dividido los hombres y la tierra.
Han destrozado la nota que hermana.
Han contrahecho la esencia constructiva
sembrando el antagonismo y la distancia.

Han empapado de dudas a ese pueblo
que busca verdades en la hora clara,
dejando caer una niebla que le oculta
la fuente en libertad de la esperanza...

Nadie sabe porqué, la voz se rompe.
Nadie sabe quién cobra ni quién paga...
Y yo digo que es Valencia la que llora
por tanto hijo postizo y tanta estafa.

Si todos los valencianos no vamos a una
sabiendo que estamos jugándonos nuestra raza,
seremos un pueblo inútil, sin meta,
eternos esclavos de un amo y una vara...

¡Hermanos!
¡Libres hermanos de rama nueva que no queréis servir a gente extraña!
¡Unámonos codo con codo!

Que se remonte la voz y el espíritu por esa causa que es justa,
porque es nuestra desde siempre
y tiene que ser por nuestra, VALENCIANA.

Hoy estamos todos esperando esa cosecha
que quiere dar el fruto de la palabra.
Estamos esperanzados ante nuestra Valencia
que quiere crecer libre y amplia.

Pero ¡no confiemos en los milagros
a la hora de luchar contra la farsa!
¡Hablemos y hablemos fuerte!
¡Que nadie afloje el paso ante el obstáculo, si es que se alza...!

Porque si se pierde la fe y se calla el hombre,
¡veréis como es la piedra la que habla...!
¡Nada más, amigos! ¡El corte está abierto
y Valencia nos pide ser auténticos Palleters!

¡Adelante sin miedo y
VIVA EL REINO DE VALENCIA!


miércoles, 8 de octubre de 2014

postheadericon Vicent Savall - Sempre tu i yo


Títul de la canço
Yo crec

Interpret
Vicent Savall


Lletra
Anfos Ramon

Musica
Vicent Savall




SEMPRE TU I YO

Sempre tu i yo,
tu i yo...
com una llum dins de la llum.
Sempre tu i yo,
com un clamor dins del clamor
com un perfum dins del perfum,
tu i yo... tu i yo.

Uh, uh...
... com un clamor dins del clamor,
com un perfum dins del perfum,
tu i yo... tu i yo.

I estem units de cor a cor
com mai no ho pot saber ningu.
Que no vivim per dins el goig,
tu sense yo... yo sense tu...

Tu i yo, senzillament,
senzillament...
desfent les ombres del desti.
Tu i yo, senzillament...
com un secret dins del secret,
com un cami dins del cami,
tu i yo... tu i yo.

Uh, uh...
com un secret dins del secret,
com un cami dins del cami,
tu i yo... tu i yo.

I estem units de cor a cor
com mai no ho pot saber ningu.
Que no vivim per dins el goig,
tu sense yo... yo sense tu...


Valencia Canta

Estoy aquí - Estic aci - I'm here


jueves, 7 de marzo de 2013

postheadericon Anfos Ramon - Va de tenori (1987)


Fragmento extraído del Llibret de falla de San Vicente-Periodista Azzati de 1987, galardonado con el Premio Extraordinario Esteve Victoria de Lo Rat Penat; fue obra del poeta valenciano Anfos Ramón, autor de gran número de llibrets para comisiones falleras de todo el Reino de Valencia.



FALLA: San Vicente - Periodista Azzati (1987)
ARTISTA: Ángel Gómez
LEMA: La tentación
4º Premio Sección 1ª A


(Hacer clic para ampliar)


VA DE TENORI

Aci voras en accio
el joc de la tentacio


Una parella que brilla:
Don Joan i Donya Ines.
Dos personages de pes
en el drama de Zorrilla.
El fet, se centra en Sevilla.
I resulta ben notori
que alli organisá el sambori
en l'escena del sofa,
quan correguent be la ma
va tocar mare el Tenori...

D. Joan:
- ¿No es ben cert, angel d'amor,
que en esta vora del riu
canta millor la perdiu
i el pardal vola millor?
La barca del peixcaor
que porta les nostres marques,
busca les tendres comarques
del fandango i el sospir.

Dª. Ines:
- Puix si es dimarts, no cal dir:
¡Ni te cases ni te embarques!

D. Joan:
- ¿No es ben cert, dolça gasela,
que l'oli está en el setrill
i tot será mes senzill
si acertem una quiniela?
¡Mira el goig com se recela
tindre en la ma la fortuna!
¡Mira el dos de l'Osasuna
i el del Madrit-Espanyol!...

Dª. Ines:
- ¡Puix, amic, vaja farol!
¡No n'has acertat ni una!

D. Joan:
- ¿No es ben cert, tendra coloma,
que aci el perfum se respira
molt mes pur que alla en la fira
a on el riu te un fort aroma?
Si tu me dones la poma,
yo te donare el clavell.
Si tu m'obris el castell,
yo passare el pont ufa...

Dª. Ines:
- ¡Don Joan! ¡Lleva la ma!
¡O t'arree un colp! ¡Redell!

D. Joan:
- ¿No es ben cert, llum de ma vida,
que la nit parla d'amor,
l'anguila nada millor,
i fins els gats van d'eixida?
¡Mira que bona partida
muntarem en dolç secret!
¡Yo fare de "Rovellet"
que mai conegue derrotes!...

Dª. Ines:
- ¡Puix te sobren les pilotes!
¡Perque yo tanque el trinquet!

D. Joan:
- ¿No es ben cert, mansa borrega,
que bota de goig el cor
i que es mustiara la flor
si no se abona i se rega?...
¡Mira eixe cuc com rosega
els papers de nostra historia!
¡Mira que curt de memoria
es qui nos tima i enganya!...

Dª. Ines:
- ¡Puix arreali una castanya
i no sigues safanoria!

D. Joan:
- ¿No es ben cert, gata melosa
que la cua t'entortilla,
potser pensant en "Zorrilla"
una penjoll de rabosa?
¡Mira la gracia graciosa
que du el vent de tramontana!
¡Mira "l'estable" que agrana
l'amiguet fent el ninot!

Dª. Ines:
- ¡Puix tira ma de garrot
i no sigues tarambana!

D. Joan:
- ¡Perla de l'amor ences!
¡Joya d'insignes pendons!
¡Qué estas sorda, rebotons!
¿No sents l'amor, Donya Ines?
¿No veus que ya no puc mes
ni tinc mes ripios a ma?
¿No veus que apunta el dema
i encara no hem fet l'amor?...

Dª. Ines:
- ¡Ah, dimoni tentaor!
¡Alçat o et trenque el sofa!...

_oOo_


VA DE TENORIO

Aquí verás en acción
el juego de la tentación

Una pareja que brilla:
Don Juan y Doña Inés.
Dos personajes de peso
en el drama de Zorrilla.
El hecho, se centra en Sevilla.
Y resulta bien notorio
que allí organizó el jaleo
en al escena del sofá,
cuando corriendo bien la mano
tocó madre el Tenorio...

D. Juan:
- ¿No es bien cierto, ángel de amor,
que en esta orilla del río
canta mejor la perdiz
y el pájaro vuela mejor?
La barca del pescador
que lleva nuestras marcas,
busca las tiernas comarcas
del fandango y el suspiro.

Dª Inés:
- Pues si es martes, no hace falta decir:
¡Ni te cases ni te embarques!

D. Juan:
- ¿No es bien cierto, dulce gacela,
que el aceite está en la aceitera
y todo será más sencillo
si acertamos una quiniela?
¡Mira el gozo como se recela
tener en la mano la fortuna!
¡Mira el dos del Osasuna
y el del Madrid-Español!...

Dª Inés:
- ¡Pues, amigo, vaya farol!
¡No has acertado ni una!

D. Juan:
- ¿No es bien cierto, tierna paloma,
que aquí el perfume se respira
mucho más puro que allá en la feria
donde el río tiene un fuerte aroma?
Si tú me das la manzana,
yo te daré el clavel.
Si tú me abres el castillo,
yo pasaré el puente ufano...

Dª Inés:
- ¡Don Juan! ¡Quita la mano!
¡O te arreo un golpe! ¡Rediez!

D. Juan:
- ¿No es bien cierto, luz de mi vida,
que la noche habla de amor,
la anguila nada mejor,
y hasta los gatos van de salida?
¡Mira que buena partida
montaremos en dulce secreto!
¡Yo haré de "Rovellet"
que nunca conoció derrotas!...

Dª Inés:
- ¡Pues te sobran las pelotas!
¡Porque yo cierro el trinquete!

D. Juan:
- ¿No es bien cierto, mansa borrega,
que salta de gozo el corazón
y que se mustiará la flor
si no se abona y se riega?...
¡Mira ese gusano como roe
los papeles de nuestra historia!
¡Mira que corto de memoria
es quien nos tima y engaña!...

Dª Inés:
- ¡Pues arréale una castaña
y no seas zanahoria!

D. Juan:
- ¿No es bien cierto, gata melosa
que la cola se te retuerce,
quizás pensando en "Zorrilla"
un colgajo de raposa?
¡Mira la gracia graciosa
que trae el viento de tramontana!
¡Mira "el establo" que barre
el amiguito haciendo el ninot!

Dª Inés:
- ¡Pues tira mano de garrote
y no seas tarambana!

D. Juan:
- ¡Perla del amor encendido!
¡Joya de insignes pendones!
¡Qué estás sorda, rebotones!
¿No oyes el amor, Doña Inés?
¿No ves que ya no puedo más
ni tengo más ripios a mano?
¿No ves que apunta el mañana
y aún no hemos hecho el amor?...

Dª Inés:
- ¡Ah, demonio tentador!
¡Levántate o te rompo el sofá!...

jueves, 9 de junio de 2011

postheadericon Anfos Ramon - Quan la sanc demana vida


El 11 de diciembre de 2001, el poeta valenciano Anfos Ramon era galardonado con la Flor Natural, por su poema "Quan la sanc demana vida (Cuando la sangre pide vida)"; la Flor Natural constituye el máximo premio otorgado en los CXVIII Juegos Florales de la Ciutat i Regne de Valencia, que organiza la asociación cultural Lo Rat Penat desde 1879.

"Quan la sanc demana vida", escrito en Lengua Valenciana, es un hermoso canto a la forma en que el amor ha ido evolucionando a lo largo de los siglos, de ser algo espiritual y natural, pasa a convertirse en un sentimiento prácticamente olvidado y utilizado por ciertas empresas para hacer negocio; pero Anfos no desespera, y en el último fragmento del poema, deja la puerta abierta a la esperanza, por ver renacido el amor más puro y auténtico.


PDF (53,69 KB) - Lengua Valenciana

jueves, 24 de febrero de 2011

postheadericon Anfos Ramon - Desfent la negra nit


El pasado 27 de enero, el Ateneo Republicano Blasco Ibáñez celebraba su tradicional homenaje al escritor valenciano Vicente Blasco Ibáñez, en  su sede del Ateneo Marítimo de Valencia. En esta gala, hicieron entrega de sus premios de poesía y narrativa, así como del premio honorífico Pluma de Oro, que recayó en el poeta Anfos Ramon, considerado como la máxima expresión actual de las letras valencianas.

El poema "Desfent la negra nit (Deshaciendo la negra noche)", está incluido dentro de su obra patriótica, en la línea de "Com un crit descobrintse de patria (Como un grito descubriéndose de patria)". En este poema, fragmentado en tres partes, Anfos Ramon critica el oscurantismo artificial que trata de cegar al pueblo valenciano, al tiempo que muestra su esperanza de que algún día el pueblo se libre de estas tinieblas, y vea la luz de un nuevo amanecer.


DESFENT LA NEGRA NIT
(FRAGMENT)

¡Volem desfer la causa de les boires!
¡Trencar la ret espessa de les queixes
i descobrirli al ser la dolça pluja
que cau per fecundar les terres seques!
Potser torne l'engany i l'artifici
a desterrar les veus i les idees.
Potser s'enterbolixquen mes les aigües
per tant com les remouen els de sempre.

Pero la font que naix enmig del poble;
la font de veritat que els homens beuen,
apaga nostra set en l'aigua pura
del llaç que estreta cors i mans i sendes...

I el sentiment de culpa colectiva
que omplia el firmament de nuvols negres,
va poc a poc perdentse en la distancia
deixant pas a un cel blau ple de promeses...


_oOo_


DESHACIENDO LA NEGRA NOCHE

 (FRAGMENTO)

¡Queremos deshacer la causa de las nieblas!
¡Romper la red espesa de las quejas
y descubrirle al ser la dulce lluvia
que cae para fecundar las tierras secas!
Quizás vuelva el engaño y el artificio
a desterrar las voces y las ideas.
Quizás se enturbien más las aguas
por tanto como las remueven los de siempre.

Pero la fuente que nace en medio del pueblo;
la fuente de verdad que los hombres beben,
apaga nuestra sed con el agua pura
del lazo que estrecha corazones y manos y sendas...

Y el sentimiento de culpa colectiva
que llenaba el firmamento de nubes negras,
va poco a poco perdiéndose en la distancia
dejando paso a un cielo azul lleno de promesas...



PDF (61,5 KB) - Lengua Valenciana

jueves, 1 de julio de 2010

postheadericon Anfos Ramon - Com un crit descobrintse de patria


En "Com un crit descobrintse de patria" (Como un grito descubriéndose de patria) Anfos Ramon nos muestra su lado más patriótico, más valencianista, en una poesía con versos sin rima separada en cuatro partes, representación de sus sentimientos ante la situación en el Reino de Valencia.


COM UN CRIT DESCOBRINTSE DE PATRIA
(FRAGMENT)

Deixeume fer un minim d’ eixercici
per tal de conseguir musculs de patria.
Deixeu que m’ anticipe a les aurores
per tindre caritat de bona raça.

Que està la mar obscura de condenes.
Està envestint les roques una barca
de fragil i de vella contextura
que intenta omplir les veles de llum clara.

Deixeume dur en alt banderes dignes
de tindre pobles baix en l’ hora blava.
Deixeume fer garbons de braços nobles
que donen aliment a la muralla
o intrepits pensaments per a defendre
les roses i les pedres i la parla.

I encara sobre tot, deixeume l’ unic
desig que es torna sanc i que em demana
morir desconegut si no puc viure
sabent la meua terra lliure i ampla.


_oOo_


COMO UN GRITO DESCUBRIÉNDOSE DE PATRIA
(FRAGMENTO)


Dejadme hacer un mínimo de ejercicio
con tal de conseguir músculos de patria.
Dejad que me anticipe a las auroras
para tener caridad de buena raza.

Que está la mar oscura de condenas.
Está embistiendo las rocas una barca
de frágil y de vieja contextura
que intenta llenar las velas de luz clara.

Dejadme llevar en alto banderas dignas
de tener pueblos bajo en la hora azul.
Dejadme hacer haces de brazos nobles
que den alimento a la muralla
o intrépidos pensamientos para defender
las rosas y las piedras y el habla.

Y aun sobre todo, dejadme el único
deseo que se vuelve sangre y que me pide
morir desconocido si no puedo vivir
sabiendo mi tierra libre y amplia.



PDF (62,7 KB) - Lengua Valenciana


jueves, 18 de febrero de 2010

postheadericon Anfos Ramon - Retrobem el vell cami


El gran poeta valenciano Anfos Ramon ha demostrado ser un auténtico mago de la palabra, capaz de transmitirnos con su poesía los sentimientos más profundos que cualquier persona pueda poseer. Es el caso de "Retrobem el vell cami" (Reencontremos el viejo camino), una poesía que nos muestra el dolor de un hombre al ver caer en desgracia a su mejor amigo, y cómo intenta ayudarle a recuperar su amistad:


RETROBEM EL VELL CAMI (FRAGMENT)

Mes si a eixe negre vel que a tu t’ encega
i al blanc del dissimul que a mi me trava
cremara el foc obert de lo espontani,
tu i yo retrobariem la rialla.

I aixina tu vories que l’ afecte
se torna admiracio pregona i clara
per eixa integritat que tu demostres
en este pols enfront a la desgracia.

I yo ya no voria a un home feble,
voria al meu amic de vella estampa
potser moguent el cap, com cuan les coses
prenien un cami que no mos cuadrava.


_oOo_


ENCONTREMOS EL VIEJO CAMINO (FRAGMENTO)


Mas si a ese negro velo que a ti te ciega
y al blanco del disimulo que a mi me traba
quemara el fuego abierto de lo espontáneo,
tú y yo reencontraríamos la risa.

Y así tú verías que el afecto
se vuelve admiración pregona y clara
por esa integridad que tú demuestras
en este pulso enfrente a la desgracia.

Y yo ya no vería a un hombre debil,
vería a mi amigo de vieja estampa
puede ser moviendo la cabeza, como cuando las cosas
tomaban un camino que no nos cuadraba.


PDF (62,7 KB) - Lengua Valenciana


sábado, 28 de noviembre de 2009

postheadericon Vicent Savall - La casa vella


Tema extraido del álbum "Sentiments...", basado en el poema homónimo de Anfos Ramon y con música de Vicent Savall, interpretado por él mismo en Lengua Valenciana.


Casa en la huerta de Elche
(1870 Aproximadamente)


LA CASA VELLA

Yo tinc una casa vella
al poble a on em vaig criar.
Tinc un forcat i una rella
i un lligo i una corbella
que saben de treballar.

Es una casa que obliga
a recordar als majors.
Una casa molt antiga
que sap del gra i de l'espiga
i de frets i de calors.

I tinc davant el païsage
d'un poble que mira al cel
portant al cor el mensage
d'una llengua que es fa image
i es mes dolça que la mel.

Alli tinc un lloc propici
per reviure la costum.
Tinc el recort i l'indici
d'una vida i un ofici
ple de terra i ple de llum.

I tinc el temps de l'escola
i les llibretes en blanc.
Tinc el colom que revola
i el morter i la caçola
i la tauleta i el banc.

Alli tinc el pas primer
i encara el primer desig.
Tinc la flor del taronger
i el joc montat al carrer
i el trinquet i el set i mig.

I perque la meua infancia
està viva en aquell lloc,
ara que ho veig a distancia,
comprenc la seua importancia
i em dic per dins a poc a poc:

Yo tinc una casa vella
que em parla del dia clar.
Tinc el blat i la rosella
i un somi entre cella i cella:
Tornar al poble, ¡Tornar! ...

_oOo_



LA CASA VIEJA

Yo tengo una casa vieja
en el pueblo donde me crié.
Tengo un arado y una reja
y un legón y una hoz
que saben de trabajar.

Es una casa que obliga
a recordar a los mayores.
Una casa muy antigua
que sabe del grano y de la espiga
y de fríos y de calores.

Y tengo delante el paisaje
de un pueblo que mira al cielo
llevando en el corazón el mensaje
de una lengua que se hace imagen
y es más dulce que la miel.

Allí tengo un lugar propicio
para revivir la costumbre.
Tengo el recuerdo y el indicio
de una vida y un oficio
lleno de tierra y lleno de luz.

Y tengo el tiempo de la escuela
y las libretas en blanco.
Tengo la paloma que revuela
y el mortero y la cazuela
y la mesita y el banco.

Allí tengo el paso primero
y aún el primer deseo.
Tengo la flor del naranjo
y el juego montado en la calle
y el trinquete y el siete y medio.

Y porque mi infancia
está viva en aquel lugar,
ahora que lo veo a distancia,
compredo su importancia
y me digo por dentro poco a poco:

Yo tengo una casa vieja
que me habla del día claro.
Tengo el trigo y la amapola
y un sueño entre ceja y ceja:
Volver al pueblo, ¡Volver! ...


Última actualización: 28/08/2022



viernes, 20 de noviembre de 2009

postheadericon Anfos Ramon, sentimiento poético valenciano


Anfos (Alfonso) Ramon i Garcia nació en la ciudad de Valencia, concretamente en el popular barrio de Ruzafa, en el año 1924. Su formación literaria es completamente autodidacta, adquirida sin más títulos, al nivel del pueblo. Poeta vocacional, incluido en la generación neo-realista, comienza a escribir versos desde muy joven, realizando en Lengua Valenciana la práctica totalidad de su obra: "La casa vella", "Del foc que mai s'apaga", "Senzillament la patria", "No ofen qui vol"...


Formó parte del ya desaparecido periódico "Al día", dirigido por Martín Domínguez, dedicándose exclusivamente a la información económica. Fue director de "La Noche Eucarística", vicepresidente de Lo Rat Penat y presidente de la Seccio de Jocs Florals (Sección de Juegos Florales) durante once años.

Su obra ha sido publicada en diversos libros de antología poética: "A tres carrers" (A tres calles), "Sembrarem la veritat" (Sembraemos la verad), "Desde la veu del silenci" (Desde la voz del silencio), "La meua historia exigida" (Mi historia exigida) "Ofici de paraules" (Oficio de palabras), "Rapsodia en carn per dins" (Rapsodia en carne por dentro)... Es autor, además, de un gran número de "Llibrets de falla", pequeños libritos que explican en verso la temática de la falla con una gran dosis de sátira y humor.

También ha colaborado como co-autor de diversos libros, como "Clams de Vida" (Gritos de Vida), "Miquel Adlert. Homenage" o "El pensament valencianiste de Miquel Adlert" (El pensamiento valencianista de Miguel Adlert).



Ha recibido numerosos premios por su importante carrera poética, entre los que podemos destacar el Premio "Valencia" de Literatura de la Diputación Provincial (1963); Premio "Xavier Casp" del Ayuntamiento de Carlet (1975); Premio Nacional de Literatura en Lengua Valenciana de la Asociación de Escritores en Lengua Valenciana (2002); Premi Llealtat (Premio Lealtad) del Grup d'Accio Valencianista (2008). Además cuenta en su haber varias Flors Naturals de diversas poblaciones valencianas: Algemesi, Castellón, Cheste, Enguera, Manises, Meliana, Puzol, Valencia, Villanueva de Castellón, etc...


OFICI DE PARAULES

"Ofici de paraules" (Oficio de palabras) es una antología poética publicada por Lo Rat Penat en 1995, recopilando algunas de las mejores poesías de Anfos Ramon: "Sinfonia en Gris Obert" (Sinfonía en gris abierto), "Exigire la font i el testimoni" (Exigiré la fuente y el testimonio) y la colección "Cuatre poemes en sanc" (Cuatro poemas con sangre).

PDF (265 KB) - Lengua Valenciana


Si tens problemes en algun enllaç ¡Escriumos!
(excepte els posts sense enllaços)


Si detectas algún enlace roto ¡Coméntalo!
(excepto los posts sin enlaces)


Any problem with a link? Contact us!
(excepting posts without links)


_ooOoo_

Valencia Canta no se hace responsable
de los comentarios realizados por sus lectores.

L<>L

Conoce el Reino de Valencia,
nuestra Lengua Valenciana,
nuestra historia, gente, fiestas,
nuestras costumbres...

¡¡ Conocerlo es amarlo !!

Dansá

Dansá

Buscar en el blog

Quizás quiso buscar...

Quizás quiso buscar...

Mare de Deu dels Desamparats

Moros y Cristianos

O... ¿visto la última semana?

Valencians, en peu alcemnos

Valencians, en peu alcemnos
Real Senyera rescatada del barro, tras la trágica riada del 29/10/2024

Patrimonios de la Humanidad

Patrimonios de la Humanidad
Pinturas rupestres del Barranco
de la Valltorta (Castellón)

Tribunal de las Aguas (Valencia)

Palmeral de Elche (Alicante)

Fallas

Fallas

La fiesta de las Fallas de Valencia
(En el ámbito del Reino de Valencia)

Bruno Lomas

Publicado por fechas

Dova

Lolita Garrido

Pumby y sus amiguetes

Concha Piquer e hija

Concha Piquer e hija
Concha Piquer y
Concha Márquez Piquer

Amigos de Valencia Canta

Francesc de Vinatea

Francesc de Vinatea
Vinatea es el héroe valenciano fundamental. Es un héroe civil y civilizado, que defiende el Derecho, civilmente, jurídicamente y por la vía jurídica que no es nunca violenta" (Miquel Adlert Noguerol)


Desde 08/12/2011

Y nos visitan desde...



Gracies, Gracias, Thanks, Grazie, Obrigado, Merci, Danke, Bedankt, Tack, Spacibo, Arigatô,
Aabhar... Mahalo, Mauruuru...
... Vinaka, Xièxie, Yekeniele

Valencia, Ciutat i Regne

Valencia, Ciutat i Regne
Ducado de Fernando II,
Valencia 1479-1516

Es la hora de Valencia

Powered by DaysPedia.com
Hora Actual en Valencia
dom, 3 de noviembre

L'oraCHE


CASTELLÓN
El tiempo por Tutiempo.net


VALENCIA
El tiempo por Tutiempo.net


ALICANTE
El tiempo por Tutiempo.net