Llengua Valenciana

Son moltes les tradicions valencianes relacionaes en les festes nadalenques, la majoria son ya part d'eixa cultura popular que, en molts casos de manera espontanea, ha anat cernent lo superflu i transmetent, de generacio en generacio, distintes manifestacions que s'han convertit en icons de l'expressio mes genuïna de la cultura valenciana. L'elaboracio de dolços tipics, la tradicio belenistica, les albaes i cants nadalencs, el mateix Cant de la Sibila, l'original Belem de Tirisiti (Alcoy), les cavalcates de Reis (la d'Alcoy es la mes antiga del mon), les estrenes…, tot compon en definitiva un imaginari que fa d'estes manifestacions el nostre particular Nadal. Ad algunes d'elles donem pas en breus resenyes, per tal de ferles perdurar i per a reivindicar la seua pervivencia.

EL CANT DE LA SIBILA

Es tracta d'un cant profetic, l'historia del qual es lliga a la figura de la sibila que, en la Grecia classica, es una dona sabia, moltes vegaes anciana i verge, en poders profetics. Esta figura tambe estigue present en uns atres pobles mediterraneus. L'arribà del cristianisme reconegue i cristianisà la figura i se va redireccionar eixa facultat que posseïa a anunciar la "bona nova" o, encara mes, se la dotà de certa visio apocaliptica, pues prometia la segona vinguda de Jesucrist, per tal d'eixercir, a través de la por, un control sobre els fidels.

Les representacions del Cant de la Sibila en Valencia arranquen de la Edat Mija, i tenen el seu possible punt de partida en la Provença o Limoges, a on arrelaren els texts llatins basats en un sermo atribuit a San Agusti (esta consideracio per a molts es falsa) i que predicà per a convertir als judeus. En ell desfilaven una serie de personages –profetes– que anunciaven el naiximent de Jesucrist, i entre ells, les sibiles, que anunciaven el Juï final. Este text es coneix com Ordo Prophetarum i el cant llati concret de la sibila com Judici signum. Es representava en diferents ciutats de la Corona d'Arago, tambe en el Cap i Casal, a on fon introduit junt a la lliturgia romana despres de la conquista jaumina. Tambe hi ha versions en territori castellá.

La versio valenciana d'este cant es troba documentà en un Breviari de 1533 de la Seu Valentina. La melodia podria partir d'un cant gregoria que despres evolucionà. Les representacions s'abandonaren despres del Concili de Trento, conseqüencia de la Contrarreforma. Hui, despres de ser recuperaes, destaquen per la seua importancia en la nostra Patria les sibiles de Ontinyent, Gandia, Benaguasil, Sueca, Algemesi, o Valencia ciutat –en la propia catedral–, encara que tambe i durant molt de temps fon cantà i representà en l'Iglesia de la Companyia de Jesus. De totes les sibiles valencianes, tal volta, la mes completa siga la de Ontinyent, no tant pel text sino pel ceremonial que comporta. Es canta el 22 de decembre en l'iglesia de Santa Maria, en el marc d'un simbolic cerimonial que inclou danses i una representacio dramaturgica.

La jorn del Judici

parra el qui haura fet servici,

Jesucrist, rei universal,

home i ver Deu eternal,

del cel vindra per a jujar

i cada u lo just dara.

Abans que el judici mort sera

un gran senyal se mostrarà,

la terra agitarà suor

i tremilurà de gran por.

...

LES ESTRENES

Una costum ben arrelà en el Regne de Valencia es demanar o rebre les estrenes, eixe present-regal, casi sempre en diners, que els pares o yayos –en alguns casos els padrins– fan als fills o fillols el dia de Nadal.

Anar a felicitar els Nadals es una tradicio encara viva en els nostres pobles, i eixe dia es visita als yayos, als tios, als padrins, o ad atres familiars mes directes per a desijarlos unes bones festes. En molts casos, despres del dinar familiar de Nadal –i d'haverse menjat l'olla en pilotes tipica d'esta festa– començava la desfilà i en rebre les estrenes es besava, com a simbol de respecte, les mans de qui les donava.

EL TIRORI, TITORI, I EL DIA DE REIS

Com sempre, en els pobles valencians, de la festa la vespra. La vesprà-nit del cinc de giner arriben a les llars valencianes –que aixina ho desigen– els Reixos, els Reis de l'Orient, aquells Macs de les Sagraes Escritures. Venen carregats de regals per a fer realitat tantes i tantes ilusions i esperances de menuts i majors.

En tota la frescor i naturalitat que generen les creacions populars, una copla, un senzill poema, se nos ensenyava de menuts per a rebre i saludar al nostre Rei preferit i que nos deixara aquells presents tant esperats. Eixe salut era alhora un oferiment d'hostage o al menys de recompensa a l'esforç fet, especialment per les cavalleries sobre les que montaven majestuosament i es desplaçaven Melchor, Gaspar, i Baltasar.

Eixe poema, recitat en respecte i impressionats per la figura d'aquell venerable rei, dia aixina: 

“Tirori, tirori.

senyor Rei yo estic aci

done'm casques per a mi,

yo li donare palla i garrofes

pal seu rossi.”

Esta versio de la localitat de Montroy es una entre tantes que poden trobarse a lo llarc i ample de la nostra geografia, en les quals lo basic no canvia, encara que algunes estrofes poden sofrir alguna modificacio, com ocorre en esta de Borriana:

“Tirori, tirori

sinyor rei yo estic aci

totes les garrofes i herba

pa el seu rossi,

i tots els joguets

que voste porte per a mi.”