Valencia Canta: Ampar Cabrera - Amor desde lo fragil

martes, 9 de abril de 2024

Ampar Cabrera - Amor desde lo fragil

10:09 | Publicado por Vinatea+El Butoni |

Editar entrada

Titul de la poesia

Amor desde lo fragil

Autora

Ampar Cabrera

Orige
Cultura Valenciana

Poema guanyaor de la Flor Natural

en els 136 Jocs Florals

de Lo Rat Penat (2024)

AMOR DESDE LO FRAGIL

— I —

Abans d’omplir de tinta la mirada,

d’escabuçar el foc baix de la pell,

de pedre’m com l’agulla dins la palla

en una mar a on l’aigua mai se calla,

de vore un trenc de l’alba fet paper.

De que nervudes ungles me repiquen

en una flor que busca inspiracio,

de fer que nostra sanc s’unixca i firme

un pacte a on cada cor se trobe lliure

per a jujar si vol patir d’amor.

De ser tan freda i cruel com l’alegria

quan se passeja prop del sofriment,

de durli al moribunt un baf de vida

fingint que no soc sal en la ferida

sino l’aroma fresc del gesmiler.

Abans d’evidenciar tota esta farsa

a on puc i dec i vullc ser sol el vat,

volguera descarnar la meua entranya

obrint de par en par lo que ella guarda,

volguera… Fins als ossos despullar.

Tal volta necessite estar inerme

mostrant tot lo mes fragil que n’hi ha en mi,

potser que el cor demane que l’airege

per a notar els besos o les pedres

que fan de la poesia el meu cami.

O igual està ofegantseme la vida

i em puncha per a ferli un poc de cas,

sacsantme per deixar que la mentira

redole per damunt de la fatiga

i esglaye qualsevol curiositat.

Mes siga lo que siga lo que espenta

a desventrarme el cos en l’anim foll,

espere que el teatre que mos enredra

podra contar abdos, en veu de seda,

perqué d’esta quimerica ficcio.

Perque faig que t’engrunses en caricies

que sols han conegut la meua pell,

alçant mil sensacions de les cadires

a on sestejaven dolces i tranquiles

per a bollirte el mon en passio i set.

T’he dut a mendicar la meua boca

venentela com llum en l’horiso,

deixante l’estupor com nova aurora

i fent que una veleta caprichosa

revele si estic hui de bon humor.

I t’he furtat les llagrimes mes agres

parlante de lo sola que ara estic,

mostrante les estreles com cadavers

en mig d’una batalla sense imagens

narrada dins la rima mes pueril.

També has vist esmolar les dents de tigre

per mossegarte l’orfic dels teus ulls,

com si encegante el meu desti terrible

deixara ton albir tan verge i lliure

com eixe primer goig que hui ya es fum.

Inclús t’he fet patir la lluita esteril

d’un temps mal dirigit nomes per Sols,

uns astres que me pensen lluna debil

i no com poderosa ploma fenix

que naix per dessagnarse en atres cors.

Aixina que busquemnos junts les calmes

que nomes a ditades mos fan cas,

creuem el nostre amor en les mirades

i sense cap de carn alçant muralles

juguem a fondre l’anima en un ball.

— II —

Imagine el teu rostre dibuixant un somriure

tan sarcastic i anonim com el tall de la burla,

imagine la brisa invadinte les ales

per solcar sort o angoixa segons marque el desti.

Imagine que esperes que partim cap a ensomis

de fortunes jocoses, de memories absurdes,

de batalles, de força, de solsides, d’espera,

de rodar per la vida… Imagine que en mi.

Mes no es sol fantasia, ni recel, ni sospita

lo que fa que me penge de la teua custodia,

tampoc son les cadenes que ilusories m’abracen

les que urdixen les trenes d’abundants sentiments.

Lo que en ver me sustenta eres tu, ¡Tu! Essencia

i existencia que atrapa cada fibra amorada,

cada goig que guilopo alça el vol a la gola

i s’escapa ben agil fentse l’amo del temps.

¡Ai! ¡Qué immune me trobe a les sarpes dels bovos!

¡Qué infalible al martiri de les meues idees!

Els arpegis melodics, els silencis que es perden

entre cordes i lletres que conformen el mon.

Res, amor, pot detindre’m si me fas de cuiraça,

si bosqueges corones i em rodeges de gloria,

ningú pot remullarme en robusta tristea

ni me pot fer argila si es diamant la llavor.

Clar, que a voltes lo calit de sentirme segura

derretix, dels meus muscles, l’entusiasme de l’estre,

me transforma les rialles en campanes de vidre

que nomes que resonen inspirantse en estranys.

I la pau no em sossobra ni la Fe em menja a besos

ni al cel alce la cara per pintarla blavosa,

no alimente les hores en dansar per les flames

ni console els meus somis escapats de les mans.

I es justet en tal acte, mentres cauen a terra

els colors que la vida m’ha posat de peanya,

quan t’abrace en mes força i ta absencia tremole,

quan me sent tan voluble com un bri dut pel vent.

Quan recolze l’esquena en un atre planeta

tan llunta i tan recondit que no te ni existencia,

quan mossegue eixa cua tan eterna com curta

i revele apocada, que soc mestra de… ¡Res!

— III —

Encara estàs ahi, oint, mirantme,

en eixa compressio sense paraules

que fa pirrarse ma anima per tu.

Que du a la meua carn a ardir de febra

que em fa moure la sanc, pel mon, mig cega

que em deixa, davant tots, en lo cor nu.

Un cor mal despullat de pèls celosos

furgats al vell compas d’eixe fosc cosmos

que sempre, nit i dia, em perseguix.

Que se desperdigola fet poesia

sense orde, sense llei, sense harmonia…

Tacant tot lo que troba en el cami.

Debilitantme a un punt tan metaforic

que me caragoleja feta hipnosis

i m’embolica dins d’un arrepuny.

Quebrant cada filet venut com calma,

trencant cada finestra que resguarda

la meua amortallada esclavitut.

Puix es el despotisme d’una musa

lo que me trau l’hivern i em fa menuda,

lo que m’arrapa el jui i em fa desert.

Tan fluixa, tan sumissa al ras de terra

que oxide en la mirada cada estrela

desconjuntantme els dits en cotompel.

¡Que gran delit es naixer sense inici!

Com qui s’engrunsa en ones i deliris

prestats sol per a roure al del costat.

Regurgitant sentirs sobre la plana

furtats, pero que et calen en l’entranya

com si estigueres plena en fills nonats.

Suponc… No, no ho suponc, estic segura

que tota esta medrosa i futil pluja

de sentiments i opaques confessions,

te fa sentirme arena movediça

tan falta en fonaments per a la vida

que res me pot salvar de l’extincio.

No res pot immutar el meu cansanci

que ya nutrix l’efímera catarsis

d’estar en la copella de la pau.

No res pot apagar lo que ya es cendra

abans de declararseli la guerra,

no res pot ya salvarme d’esta llau.

¿Cóm puc ser tan, tan fragil?… ¡Tan, tan fragil!

No puc comprendre quin es el fet magic

que encara me subjecta ad este mon.

Pero ¿qué dic?… ¡Qué estupida sossobra!

Si yo vixc per llegirte de la boca

una única paraula: Amor…

¡Amor!

Quin sentiment…

Quin estrany i dolcíssim glop me puja a la gola,

quina flama tan tendra allumena la nit

transformant clars de lluna en passions, fent corola

ad eixe orbe que espenta per eixirse’n del pit.

Que sensible…

En mirarlo vols pedre’t entre el plor, la rialla,

entre els crits i el silenci d’un preciós firmament,

respirar baix de l’aigua oblidant la mortalla

que la vida recorre fins a l’últim fragment.

Que entusiasta…

Tan fanatic en plaure (es l’amor) que murmura

a l’orella lloances cavalcant cos avall,

recitantli una rima a on la mel se tortura

en seguir sense estendre’s ni acabar en farfall.

Que emocionant…

Com te busca ¡mos busca! Per a fer el fret; calit,

com inunda tot l’aire de recorts en perfum,

com rebufa en marejos al quedarse sense hàlit

com de nou reviscola per portar blanca llum.

Que torbador…

Quan estalla de sobte i te banya en preguntes:

¿Seras tu qui em desperte?… ¿Sera acas el seu bes?…

i en resposta se cola per fenelles i juntes

argentante les boires en plaers sense arnes.

Que habil…

Quina practica en moure cada bri de materia

per aüçar fins als nuvols nostres cors flamejants,

que dolçor argumenta conquistant cada arteria

quan abdos saquejantnos explotem com amants.

Que delicat…

El seu tacte magnífic mos transforma en tendrea

sobre altars que s’embeuen contemplant nostra sort,

i sospira els abraços que, per ell, Deu mos crea

insuflantnos la vida fins despres de la mort.

¡Amor! ¡Quin sentiment!

Sensible,

Entusiasta,

Emocionant,

Torbador,

Habil,

Delicat… En tu.

¡Que fragil en mi!

Etiquetas: - Poesías, ~ Ampar Cabrera i Sanfelix

0 comentarios:

Publicar un comentario

Valencians, en peu alcemnos

El Reino de Valencia, la joya de la Corona

Desde que se desvinculó del Califato de Córdoba hacia el año 1000, el Reino de Valencia fue objetivo de conquista de los reinos de Aragón y Castilla. Ambos reinos...
Valencia Canta... al Reino de Valencia

En la voz de Tony Artis con el tema "Va naixer" (Nació), un bello poema de Xavier Casp con música del propio Tony Artis e interpretado maravillosamente en lengua valenciana.
Sobre los orígenes y evolución de la Lengua Valenciana

El diario valenciano Las Provincias publicaba en su edición de 21 de abril de 1996 un artículo firmado por Baltasar Bueno Tárrega, periodista valenciano y académico...
Citas históricas sobre la Lengua Valenciana

...escrich en vulgar valenciana, per ço que la nacio d’on yo so natural se’n puixa alegrar e molt ajudar...
La manifestación que nunca existió (según algunos medios de comunicación)

Tal día como hoy, el 13 de junio de 1997, alrededor de medio millón de valencianos de todas las partes del Reino de Valencia, y simpatizantes de otras nacionalidades....
De Valentia a Valencia, 2.150 años de historia

Pocas ciudades pueden vanagloriarse de tener ante sus ojos su acta de nacimiento, saber el nombre de su fundador y haber sido glosadas por uno de los mayores historiadores...