INTRODUCCIO - L'escena es situa en una tipica plaçoleta de l'antic barri del Carme de Valencia, un 18 de març de mil noucents sixanta i...






PEPETA - ¿Encara estas trist Chimet?

CHIMO - Pues si. ¿Que vols que faça?. Quan arriven estes festes em fique un poc melancolic.

PEPETA - Pues yo no, la veritat. Yo sempre donare gracies a Deu per lliurarmos del foc.

CHIMO - (Dubtant) Pues yo... No se que vols qu'et diga, casi haguera preferit ser cremat com els demes, a estar aci, desfentme poc a poc per la inclemencia del temps.

PEPETA - Yo no, preferixc que me s'haja caigut una orella, tindre les puntes dels dits rosegaes, un peu badat i el traje sense llustre, que ser cremat al mig del carrer.

CHIMO - Eixa es la vida del ninot, convertirse en cendra, per aixo vinguerem al mon.

PEPETA - Ho sent, Chimet, mes no soc d'eixa opinio, a mi m'agrá viure, ¿que li anem a fer?.

CHIMO - Che Pepeta... vosatros les dones, sempre diferiu del nostre pensar.

PEPETA - En este cas, estic convençuda que quansevol home pensaria igual que yo. ¿Vols que fem la prova?. Ara cridare al senyor Vicent i voras. (Cridant). "Vicent... Vicent..."

VICENT - (Desde llunt). “¿Que...? ¿Que voleu...?”

PEPETA - Vinga, faça el favor.

CHIMO - Mira qu'eres molestaora, deixa a l’home que faça la seua faena.

PEPETA - Si a ell no li molesta parlar en mosatros, ¿quantes vegaes ha dit, que li fem mes curta la nit en la nostra conversacio?.

VICENT - (Arrivant). “¿Que passa?”

CHIMO - No res, que Pepeta esta nit te ganes de “ferme la col".

VICENT - ¿Si?, ¿per que?.

CHIMO - Pues que diu... que ella preferix estar empolsega, pero viva, a tindre que viure la vida efimera dels nostres germans... i que la cremen...

PEPETA - ...I ell diu, que mosatros hem naixcut per a convertirmos en cendra.

VICENT - (Dubtant). Pues... cada u... pensa lo que vol... ¿Que voleu que vos diga?. Yo... mai ha segut ninot.

CHIMO - ¡Pero yo, si!, i no em puc oblidar, quan els primers raigs del sol, trencant la boireta de la matiná, allumenen el carrer, avisant en sa claror que la falla esta plantá... (Musica: El faller). Pareix que estiga ara veent l'alegria i l'ansietat de la gent al contemplarmos per primera vegá.

PEPETA - Mira Chimet, a mi, lo que no me va fer gracia, es que la gent se riguera de mosatros, fentmos comparacions en els de carn i os.

CHIMO - Aixina es la festa, mos fan a semblança dels humans, i els plena de satisfaccio vore, que cada any siga mes perfecte eixe paregut, per a dir a tot lo mon: ¡Com es Valencia...!, i... ¡Com som els valencians...!.

PEPETA - (En sorna). Yo tambe m'anrecorde del primer mati de falles, ¡que rebombori...!, (Explosio de trons de bac). ¡Quin soroll...!, quin susto mes gran, quan eixint de dins del casal els fallers, van tirant eixos trons que al esclafir solten una pluja de pedretes que et plenen de senyals. (Paren els trons de bac i el faller).

VICENT - Aixo es... ¡LA DESPERTÁ!.

PEPETA - Pues per mi... ¡podien haver continuat dormint!.

CHIMO - (A Pepeta). Eixe avis, senyalava festivament el nostre naiximent, i per a festejarlo, la gent menjava aquells saborosos bunyols de carabassa, que tan graciosament traia de dins de la paella la bunyolera que estaba front a mosatros, ¿t'anrecordes d'ella?.

PEPETA - (Celoça). Si, clar... I de com la miraves... ¡tambe!, te passaves la nit esperant que vinguera el dia per a vorela.

CHIMO - Es que... ¡era per a mirar!.

VICENT - (A Chimo). Che, no sigues vell vert.

CHIMO - Tampoc puc oblidar els airosos passacarrers en tot el seu esplendor... ¡quanta gracia!... ¡quin donaire!... (Suspirant) ¡quanta joventut!

PEPETA - Aixo si que es de veres un espectacul incomparable... el garbo... les llaçaes flamejant al vent... el so del passodoble de Padilla... (Musica: Valencia).

VICENT - Sents la traca i les carcases fer explosio (Soroll de traca) al temps que eixa musica divina, s'aferra al teu cor, de manera tan impresionant que perts la nocio del temps, et quedes ensimismat, com en un somi del que mai vullgueres despertar... I quan eixa dolça musiqueta aplega al seu final, alces el cap al cel, per a contemplar l’explosio de l'ultim cohet, quan t'encontres, que de balco a balco esta tot ple de guirnaldes i llums de tots els colors... i en mig... ¡LA NOSTRA SENYERA...! ...I notes de repent, que tens la carn de gallina i que la sanc te bull... sols de pensar... ¡QUE ERES VALENCIÁ!...

PEPETA - ...I aquell manoll d'homens jovens que lluint el traje de la terra acompanyen a les majestuoses falleres.

VICENT - Cert, per a mi, atres dels actes mes bonicos son els desfiles... no em direu... que la Ofrena...

CHIMO - (Admirat) ¡Aixo si que no te igual!... ¡Les mantellines semblant inquietes palometes, posaes, per a donar realç, sobre el cap de les falleres!... ¡Les flors acaronaes, per a oferir a la MARE!... !El pas curt i emocionat!...

VICENT - ...El sentiment valenciá. Tambe m'agrá molt el desfile de la recollida de premis.

PEPETA - (Sonrient en sorna) Aixo sera... ¡si ni han!.

CHIMO - Tot en les nostres festes es bo i elegant.

PEPETA - Pues yo no estic d'acort... perque les traques... els castells... les mascletaes...

VICENT - ...Aixo es la veu de la festa.

PEPETA - I la cremá...

CHIMO - ...El frut de la festa.

PEPETA - ...¡Uns animals!.

CHIMO - Che, no digues tonteries... ¿Recordes, quan eixa nit, al llevarmos de la falla, els fallers tingueren la gran idea de deixarmos que la verem cremar desde la porta del casal?.

PEPETA - Per a mi, aixo fon un martiri... (Plorosa). Vore com les flames, en son roig abraç, anaven consumint als nostres germans...

CHIMO - Ya t'he dit abans, que eixa es nostra vida... per a lo que naixquerem... Pues de nostra cendra surgix a l’any siguient una nova falla, que en sa presencia proclama orgullosa, el art, la grandea i la generositat, d'un poble festiu i treballaor com pocs n’hi han. (Musica: Himne Valenciá).

NARRAOR - La nit ya s'acaba, Valencia desperta a l’avis del sol... Una ma menuda, graciosa i inquieta, fica baix l'assent del senyor Vicent, un cohet ences. (Explosio d'un petardo). D'un bot es desperta..., te els ulls plens de terra que deixá la son, en força s’els restrega, mira front ad ell, i veu en son puesto a Chimo i Pepeta..., rellig novament el cartell que anuncia a tot els que passen, que eixos dos agüelos que baix d'un abre estan assentats, son, per gracia del vot popular, els ninots que enguany no es cremaran... Els mira, els remira... pues afirma, que en ell han parlat... de sobte somriu..., “ha segut un somi...”, els torna a mirar i veu que en ses galtes, dos llagrimes roden...“ ¡Aixo es impossible!”, es diu esglayat, “els ninots no ploren... !Ya se aixo que es!... son les brillants perles que durant la nit, deixa la rosá”. (Musica: El Faller)...